ELS ALFABETS DEL MÓN
Tipologia
La comunicació és donar a conèixer a uns altres les meves emocions, sentiments, formes de pensar, situació en què em trobo, etc.; a través de certs símbols signes i paraules que permetin donar-me a entendre amb les altres persones que m'envolten.
La necessitat de comunicació segons Berelson és la transmissió d'informació, idees, emocions, habilitats, mediant l'ús de signes y paraules.
Principis
La comunicació gestual es bas en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
Després
La comunicació gestual es basa en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
La comunicació gestual es basa en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
Encara una mica més endavant
La comunicació gestual es basa en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
Simplement per necessitat. Per donar-li a entendre als altres el que vol una persona.
Com ho fan?
Amb recursos gràfics a mà amb:
Un pal, una pedra, els dits, les ungles, un tros d'ós de l'últim animal caçat...
Més endavant
Lent refinament de les demandes i necessitats.
El món està explicat per la màgia.
Una mica més endavant
Necessitat i màgia.
L'ART RUPESTRE
Ideograma
Element gràfic que representa paraules. Generalment, abans era un pictograma.
Exemple: escriptura xinesa.
Un exemple d'ideogrames moderns serien els senyals de trànsit.
Escriptura lingüística
A través de signes s'expressa sons.
Escriptura sil·làbica
Cada signe representa un grup fonètic (síl·laba).
Exemple: lineal B (grec micènic), sil·labari hitita, sil·labari xipriota; entre les llengües actuals, el japonès.
Escriptura alfabètica
Cada signe representa un fonema.
Com per exemple: el fenici, el grec, el llatí, l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI).
No són escriptures perfectes. Per exemple, en català:
Origen de l'escriptura
L'escriptura neix independentment a diverses civilitzacions, probablement a partir de pictogrames i té com a primer ús la comptabilitat.
Els testimoniatges més antics són les tauletes mesopotàmiques (Uruk,3300 a e).
Hi ha investigadors que defensen la influència mesopotàmica sobre l'escriptura egípcia i la xinesa.
Mesopotàmia: l'escriptura sumèria
A partir del 3300 ae, a Sumer s'escriuen tauletes d'argila amb un sistema semi pictogràfic (20000 ideogrames) que, cap al 2500 ae, esdevé escriptura cuneïforme.
La llengua sumèria, poc coneguda és de tipus aglutinant (ni indoeuropea ni semítica).
L'orientació de l'escriptura és per columnes (d'esquerra a dreta) i de dalt a baix.
Orient Mitjà i Àsia Menor
Adaptaran la tècnica cuneïforme els pobles de l'Orient Mitjà i l'Àsia Menor: acadis, elamites, assiris, babilònics, hurrites, hitites.
Cap al 500 ae, els perses emprenen un nou sistema cuneïforme, de tipus sil·làbic.
Egipte: sistema jeroglífic
Des del 3000 ae fins al 400 de, a Egipte s'empra el sistema jeroglífic (6000 pictogrames), a partir del qual es desenvolupen dues escriptures cursives:
Xina: Escriptura logogràfica
Els primers caràcters de l'escriptura xinesa (4500 signes) ja apareixen a la dinastia Shang (1400 ae). Des de la reformada de la dinastia Qin (segle III ae) fins al segle XX, quan hi ha una darrera simplificació i s'introdueix l'alfabet llatí (anys 1950), els caràcters xinesos augmenten fins a 50000, 1500 dels quals són apresos a l'escola bàsica.
L'origen pictogràfic d'alguns signes és evident, però l'escriptura xinesa ha esdevingut sobretot semticonètica (logogrames).
Des del s.V, existeixen casos d'escriptura sil·làbica, el més reeixit dels quals va ser el fan-chi'eh (62 signes), a començaments del segle XX.
Japó
A partir dels hanzi o caràcters xinesos, els japonesos comencen a adaptar (segleV de), poc sistemàticament i amb valor fonètic, els seus kanji (5000 signes, dels quals s'aprenen uns 1800 a l'escola).
Fins al segle IX no es desenvolupen els dos sil·labaris principals:
Per a la llengua oficial, el katakana o kana (47 signes derivats del k'ai-shu o escriptura xinesa, quan ajuden a pronunciar els kanji).
Per a l'escriptura corrent, el hiragana (més de 300 signes, derivats del ts'aoshu o cursiva xinesa). Actualment, al Japó s'empra una escriptura mixta i sovint complicada, amb kanji i kana (mots estrangers), hiragana (literatura, premsa, carrer) i romaji (alfabet llatí).
Amèrica central
Els sistemes d'escriptura més complets de l'Amèrica precolombina (els indis americans feien pictogrames i els inques, "quipus" o nusos) són:
Tots dos sistemes combinen elements fonogràfics i logogràfics, fet ben evident després del desxiframent gairebé total (85%) dels signes maies.
Els primers testimoniatges d'escriptura centreamericans són del 600 ae.
Creta: escriptura jeroglífica i sil·làbica
A creta s'empra una escriptura jeroglífica (1900-1700 ae) que evoluciona cap a dues cursives:
Les primeres escriptures alfabètiques registren llengües semítiques:
a) Evolucionen a partir dels jeroglífics egipcis, com les:
-Inscripcions protosinaítiques (uns 31 signes).
-Protopalestines (a partir del 1500 ae).
b) O bé evolucionen de l'escriptura cuneïforme, com els 30 signes de l'alfabet d'Ugarit:
(Síria, 1500-1200ae).
Alfabet Fenici
Registra una llengua semítica.
Inscripcions més antigues: daten del 100 ae (sarcòfag de rei Ahiram de Biblos), però les diferències són insignificants respecte a l'alfabet establert cap al 1000 ae a Biblos: 22 signes consonàntics, orientat de dreta a esquerra.
Origen: els vincles culturals i comercials de Fenícia amb Egipte, així com l'estructura semítica comuna de les seves llengües, van permetre que l'alfabet fenici fos adaptat probablement de l'escriptura egípcia.
Origen semític indubtable.
La primera inscripció és al segle VIII ae.
-Anotació de vocals (irregulars i esporàdiques a les llengües semítiques).
-Afegiment de consonants inexistents en les llengües semítiques.
A destacar:
A) Aportació de vocals:
Fonamental:
Fa possible la transcripció fonètica satisfactòria de les llengües europees.
Les primeres vocals són:
Alfa, Èpsilon, Iota, Òmicron Ípsilon.
B) Període clàssic:
Les lletres Digamma, San, Qoppa i Sampi desapareixen, i per això no tenim les seves minúscules.
Derivacions de l'alfabet grec:
-Escriptures itàliques (etrusc).
-El copte (egipci i nubi).
-L'esclau (ciríl·lic).
Alfabet hebreu
Té dues formes diferents:
L'orientació és dreta/esquerra.
Alifat àrab
Els àrabs es constitueixen com a poble entre els segles IX-VII ae, però no tenen un regne fins al segle I ae (nabateus).
L'escriptura àrab deriva probablement de l'alfabet arameu-nabateu (500 ae), que evolucionarà cap als dos tipus principals del període islàmic (segle VII):
Té 28 consonants, signes vocàlics i orientació dreta/esquerra.
Ha estat un alfabet adoptat a Àsia, Àfrica i Europa per pobles no semítics (persa, afganès, malasi, bantús).
A destacar:
-No transcripció vocals curtes.
-No majúscules.
-No permet divisait a final de línia.
-Consonants dobles (tashdiid)
-Cal·ligrafia àrab: art en si mateix (no permeten representar figures animades).
Índia
Existeix una escriptura protoíndica (2500 ae), corresponent a la civilització de Harappa i Mohenjodaro (vall de l'Indo).
Té uns 250 signes sense desxifrar encara (podria registrar una llengua dravídica).
Les escriptures modernes deriven de l'alfabet arameu:
Tipologia
La comunicació és donar a conèixer a uns altres les meves emocions, sentiments, formes de pensar, situació en què em trobo, etc.; a través de certs símbols signes i paraules que permetin donar-me a entendre amb les altres persones que m'envolten.
La necessitat de comunicació segons Berelson és la transmissió d'informació, idees, emocions, habilitats, mediant l'ús de signes y paraules.
Principis
La comunicació gestual es bas en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
Després
La comunicació gestual es basa en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
- Més sons (simples).
La comunicació gestual es basa en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
- Més sons (complexos).
- Més informació.
- Més coneixements.
Encara una mica més endavant
La comunicació gestual es basa en gestos o símbols fets amb el mateix cos.
- Més sons més complexes.
- Més informació.
- Més coneixements.
- Plasmació de senyals, símbols, signes usats en la comunicació oral en parts o pedres.
Simplement per necessitat. Per donar-li a entendre als altres el que vol una persona.
Com ho fan?
Amb recursos gràfics a mà amb:
Un pal, una pedra, els dits, les ungles, un tros d'ós de l'últim animal caçat...
Més endavant
Lent refinament de les demandes i necessitats.
El món està explicat per la màgia.
Una mica més endavant
Necessitat i màgia.
L'ART RUPESTRE
Una mica més endevant
Necessitat i comunicació.
Primers signes d'escriptura
Escriptura
És la forma de donar-li un signe o símbol al llenguatge parlat.
Les paraules imiten sons de la natura, expressions d'aquesta.
Els llenguatges es formen a partir dels sons que acompanyaven als gestos fets per comunicar-se.
Establiment de codis consensuats per poder completar el procés comunicatiu:
Emissor - Canal - Codi - Missatge - Receptor
Necessitat i comunicació.
Primers signes d'escriptura
Escriptura
És la forma de donar-li un signe o símbol al llenguatge parlat.
Les paraules imiten sons de la natura, expressions d'aquesta.
Els llenguatges es formen a partir dels sons que acompanyaven als gestos fets per comunicar-se.
Establiment de codis consensuats per poder completar el procés comunicatiu:
Emissor - Canal - Codi - Missatge - Receptor
Canal: mitjà físic.
Codi: llenguatge.
Alfabet
Agrupació de símbols amb un ordre determinat utilitzat en el llenguatge escrit que serveix com a sistema de comunicació.
Deriva del nom de les dues lletres gregues "alfa" i "beta".
Els alfabets del món (tipologia)
Podem classificar l'escriptura en dos grans grups:
Agrupació de símbols amb un ordre determinat utilitzat en el llenguatge escrit que serveix com a sistema de comunicació.
Deriva del nom de les dues lletres gregues "alfa" i "beta".
Els alfabets del món (tipologia)
Podem classificar l'escriptura en dos grans grups:
- Escriptura conceptual.
- Escriptura lingüística.
Escriptura conceptual
A través d'icones o representacions gràfiques expressa idees o paraules.
A través d'icones o representacions gràfiques expressa idees o paraules.
Pictograma
Representació icònica que pot ser realista o bé una idealització.
Exemple: jeroglífic egipci, hitita jeroglífic.
Representació icònica que pot ser realista o bé una idealització.
Exemple: jeroglífic egipci, hitita jeroglífic.
Escriptura cuneïforme
Aquesta escriptura deforma progressivament els pictogrames inicials amb una mena de punxó (en llatí cuneus "tascó", "cuny").
Exemple: sumeri.
Aquesta escriptura deforma progressivament els pictogrames inicials amb una mena de punxó (en llatí cuneus "tascó", "cuny").
Exemple: sumeri.
Ideograma
Element gràfic que representa paraules. Generalment, abans era un pictograma.
Exemple: escriptura xinesa.
Un exemple d'ideogrames moderns serien els senyals de trànsit.
Escriptura lingüística
A través de signes s'expressa sons.
Escriptura sil·làbica
Cada signe representa un grup fonètic (síl·laba).
Exemple: lineal B (grec micènic), sil·labari hitita, sil·labari xipriota; entre les llengües actuals, el japonès.
Escriptura alfabètica
Cada signe representa un fonema.
Com per exemple: el fenici, el grec, el llatí, l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI).
No són escriptures perfectes. Per exemple, en català:
- 'SS', 'SC', 'Ç' es representen amb /s/.
- 'H' no representa cap so.
- 'Qu' representa /k/ o /kw/.
Origen de l'escriptura
L'escriptura neix independentment a diverses civilitzacions, probablement a partir de pictogrames i té com a primer ús la comptabilitat.
Els testimoniatges més antics són les tauletes mesopotàmiques (Uruk,3300 a e).
Hi ha investigadors que defensen la influència mesopotàmica sobre l'escriptura egípcia i la xinesa.
Mesopotàmia: l'escriptura sumèria
A partir del 3300 ae, a Sumer s'escriuen tauletes d'argila amb un sistema semi pictogràfic (20000 ideogrames) que, cap al 2500 ae, esdevé escriptura cuneïforme.
La llengua sumèria, poc coneguda és de tipus aglutinant (ni indoeuropea ni semítica).
L'orientació de l'escriptura és per columnes (d'esquerra a dreta) i de dalt a baix.
Adaptaran la tècnica cuneïforme els pobles de l'Orient Mitjà i l'Àsia Menor: acadis, elamites, assiris, babilònics, hurrites, hitites.
Cap al 500 ae, els perses emprenen un nou sistema cuneïforme, de tipus sil·làbic.
Egipte: sistema jeroglífic
Des del 3000 ae fins al 400 de, a Egipte s'empra el sistema jeroglífic (6000 pictogrames), a partir del qual es desenvolupen dues escriptures cursives:
- Demòtica: o corrent, cap al 650 ae, més simplificada i per usos administratius i econòmics (sil·labari de 24 signes monoconsonantics i 80 biconsonantics).
- Hieràtica: o sagrada, gairebé tan antiga com la jeroglífica, reservada des de l'aparició de la demòtica a la religió.
Xina: Escriptura logogràfica
Els primers caràcters de l'escriptura xinesa (4500 signes) ja apareixen a la dinastia Shang (1400 ae). Des de la reformada de la dinastia Qin (segle III ae) fins al segle XX, quan hi ha una darrera simplificació i s'introdueix l'alfabet llatí (anys 1950), els caràcters xinesos augmenten fins a 50000, 1500 dels quals són apresos a l'escola bàsica.
L'origen pictogràfic d'alguns signes és evident, però l'escriptura xinesa ha esdevingut sobretot semticonètica (logogrames).
Des del s.V, existeixen casos d'escriptura sil·làbica, el més reeixit dels quals va ser el fan-chi'eh (62 signes), a començaments del segle XX.
Japó
A partir dels hanzi o caràcters xinesos, els japonesos comencen a adaptar (segleV de), poc sistemàticament i amb valor fonètic, els seus kanji (5000 signes, dels quals s'aprenen uns 1800 a l'escola).
Fins al segle IX no es desenvolupen els dos sil·labaris principals:
Per a la llengua oficial, el katakana o kana (47 signes derivats del k'ai-shu o escriptura xinesa, quan ajuden a pronunciar els kanji).
Per a l'escriptura corrent, el hiragana (més de 300 signes, derivats del ts'aoshu o cursiva xinesa). Actualment, al Japó s'empra una escriptura mixta i sovint complicada, amb kanji i kana (mots estrangers), hiragana (literatura, premsa, carrer) i romaji (alfabet llatí).
Amèrica central
Els sistemes d'escriptura més complets de l'Amèrica precolombina (els indis americans feien pictogrames i els inques, "quipus" o nusos) són:
- L'asteca (Mèxic central).
- El maia (Mèxic meridional, Guatemala, Hondures, El salvador).
Tots dos sistemes combinen elements fonogràfics i logogràfics, fet ben evident després del desxiframent gairebé total (85%) dels signes maies.
Els primers testimoniatges d'escriptura centreamericans són del 600 ae.
Creta: escriptura jeroglífica i sil·làbica
A creta s'empra una escriptura jeroglífica (1900-1700 ae) que evoluciona cap a dues cursives:
- Lineal A (fins a 1450 ae): (80 signes), derivada de la lineal A, correspon ja a una llengua grega (indoeuropea).
- Lineal B (fins a 1200 ae): (88 signes), derivada de la línia A, correspon ja a una llengua grega (indoeuropea).
Totes dues són sil·làbiques, tot i que fan servir logogrames, s'escriuen sobre tauletes d'argila i el seu ús principal és la comptabilitat.
Escriptures alfabètiquesLes primeres escriptures alfabètiques registren llengües semítiques:
a) Evolucionen a partir dels jeroglífics egipcis, com les:
-Inscripcions protosinaítiques (uns 31 signes).
-Protopalestines (a partir del 1500 ae).
b) O bé evolucionen de l'escriptura cuneïforme, com els 30 signes de l'alfabet d'Ugarit:
(Síria, 1500-1200ae).
Alfabet Fenici
Registra una llengua semítica.
Inscripcions més antigues: daten del 100 ae (sarcòfag de rei Ahiram de Biblos), però les diferències són insignificants respecte a l'alfabet establert cap al 1000 ae a Biblos: 22 signes consonàntics, orientat de dreta a esquerra.
Origen: els vincles culturals i comercials de Fenícia amb Egipte, així com l'estructura semítica comuna de les seves llengües, van permetre que l'alfabet fenici fos adaptat probablement de l'escriptura egípcia.
- Derivacions de l'alfabet fenici:
- Branca fenícia.
- Branca palestina.
- Branca aramea.
- Àrab meridional (d'on deriva l'escriptura etiòpica, 500 ae).
Origen semític indubtable.
La primera inscripció és al segle VIII ae.
- Grec arcaic: el nombre de lletres és variable i l'orientació té la forma de bustrofedó.
- Grec clàssic: (oriental de Millet o jònic) 24 lletres orientació d'esquerra a dreta.
-Anotació de vocals (irregulars i esporàdiques a les llengües semítiques).
-Afegiment de consonants inexistents en les llengües semítiques.
A destacar:
Fonamental:
Fa possible la transcripció fonètica satisfactòria de les llengües europees.
Les primeres vocals són:
Alfa, Èpsilon, Iota, Òmicron Ípsilon.
B) Període clàssic:
Les lletres Digamma, San, Qoppa i Sampi desapareixen, i per això no tenim les seves minúscules.
Derivacions de l'alfabet grec:
- Època antiga:
-Escriptures itàliques (etrusc).
-El copte (egipci i nubi).
- Època medieval:
-L'esclau (ciríl·lic).
Alfabet llatí
L'alfabet llatí és una més de les nombroses escriptures locals que els etruscs i els itàlics prenen, més o menys directament, d'alfabets grecs occidentals.
En el cas de Roma, es tracta probablement d'una adaptació etrusca de l'escriptura d'Ebea (>Cumes > Caere > Roma), feta a mitjans del segle VIII ae.
Els primers testimonis llatins daten del segle VI ae.
L'alfabet clàssic (segle I ae) el constitueixen definitivament 23 lletres, amb orientació inicial bustrofèdica i posteriorment (segle VI-IV ae) d'esquerra a dreta.
Després d'una llarga evolució (capital > semiuncial + oncial > carolina > humanística), l'escriptura llatina ha esdevingut una de les més universals.
Destacar:
- Principi: 21 lletres (G, J, N, O, I = afegides als nostres alfabets).
- Nous sons = noves combinacions (CH, PH, RH, TH).
Alfabet arameu
Els arameus són un doble semític establert a Síria, on van esdevenir mercenaris i comerciants.
L'escriptura aramea, adoptada de la fenícia (segle X ae), va ser oficial durant més d'un mil·lenni a diversos imperis (babilònic tardà, assiri, persa) i la seva llengua és també bíblica (escrita pels evangelis manuscrits de la Mar Morta).
Té 22 consonants i orientació dreta/esquerra.
Té dues formes diferents:
- La més antiga deriva de l'escriptura fenícia (segle IX ae) i ha quedat reduïda a l'ús religiós.
L'orientació és dreta/esquerra.
Alifat àrab
Els àrabs es constitueixen com a poble entre els segles IX-VII ae, però no tenen un regne fins al segle I ae (nabateus).
L'escriptura àrab deriva probablement de l'alfabet arameu-nabateu (500 ae), que evolucionarà cap als dos tipus principals del període islàmic (segle VII):
- Cúfic (monumental).
- Nashki (cursiva).
Té 28 consonants, signes vocàlics i orientació dreta/esquerra.
Ha estat un alfabet adoptat a Àsia, Àfrica i Europa per pobles no semítics (persa, afganès, malasi, bantús).
A destacar:
-No transcripció vocals curtes.
-No majúscules.
-No permet divisait a final de línia.
-Consonants dobles (tashdiid)
-Cal·ligrafia àrab: art en si mateix (no permeten representar figures animades).
Índia
Existeix una escriptura protoíndica (2500 ae), corresponent a la civilització de Harappa i Mohenjodaro (vall de l'Indo).
Té uns 250 signes sense desxifrar encara (podria registrar una llengua dravídica).
Les escriptures modernes deriven de l'alfabet arameu:
- La kharosti (250 ae - segle V de).
- La brahmi (anterior al segle III), que té 32 signes consonàntics i 4 vocàlics, orientats d'esquerra a dreta, i una gran varietat d'escriptures locals a l'Índia i Àsia central i Tibet, entre les quals sobresurt la devanagari (sànscrit, hindi).
Alfabets eslaus
El primer alfabet eslau va ser una creació original de Ciril·li (segle IX), com a reina per a l'evangelització dels pobres eslaos:
El futhark o alfabet rúnic (segle II - segle XVII) és una creació pròpia dels pobles germànics, amb aportacions de l'alfabet llatí.
Tenia entre 16 i 24 signes amb forma lineal, orientats de manera variable (dreta, esquerra, capgirats).
L'etapa més rica és la de les runes escandinaves (segles VIII-XI).
Alfabet ibèric
A partir dels segles VI-V ae es van fer servir a la península Ibèrica diversos alfabets:
Tartessos
Tartessos va ser el nom pel qual els grecs coneixien la primera civilització d'Occident. Hereva de la cultura megalítica andalusa, que es va desenvolupar en el triangle format per les actuals ciutats de Huelva, Sevilla i San Fernando; a la costa sud-oest de la península Ibèrica, va tenir com a eix el riu Tartessos, que els romans van anomenar després Baetis i els àrabs Guadalquivir; no obstant això, res no és segur, i diversos autors tracten de situar el riu Tartessos als boscos de l'Odiel i el Tinto (ria de Huelva), al Mar Menor, a les boques del Guadiana o al mateix Tajo.
Les inscripcions ibèriques actualment es poden llegir, malgrat que no coneixem totalment el significat dels mots ni l'origen de la llengua ibèrica.
Amb el pas dels segles no han deixat d'aparèixer nous alfabets, codis de signes i sistemes d'expressió escrits o visuals:
- Els senyals de trànsit.
Activitat
El primer alfabet eslau va ser una creació original de Ciril·li (segle IX), com a reina per a l'evangelització dels pobres eslaos:
- Són els 40 signes glagolítics (de glagol: "mot").
Més recent és l'alfabet ciríl·lic (segle X), incertament atribuït a Ciril.
Té 43 signes que deriven de lletres gregues (24), glagolítiques i d'altres signes.
- A partir del 1050 (separació de l'església romana i ortodoxa), els pobles eslaus han de triar entre l'alfabet ciríl·lic i el llatí.
- Abans d'arribar als 30 signes actuals, l'alfabet rus va simplificar dos cops (segle XVIII i segle XX) l'alfabet ciríl·lic.
Escriptura germànica
El futhark o alfabet rúnic (segle II - segle XVII) és una creació pròpia dels pobles germànics, amb aportacions de l'alfabet llatí.
Tenia entre 16 i 24 signes amb forma lineal, orientats de manera variable (dreta, esquerra, capgirats).
L'etapa més rica és la de les runes escandinaves (segles VIII-XI).
Caràcters rúnics:
- Associats a qüestions màgiques i místiques.
- Les runes transmeten un missatge secret.
- Cada signe té la seva qualitat.
- Els "mestres de les runes" gaudeixen de prestigi (saben gravar-les).
A partir dels segles VI-V ae es van fer servir a la península Ibèrica diversos alfabets:
- El fenici
- El grec jònic
- L'escriptura tartesso-Ibèrica (segle IV ae), que:
- Orientació dual (dreta/esquerra al sud, esquerra/dreta al nord-est).
- Petites variants fonètiques (diferenciació entre oclusives sordes i sonores al nord-est).
Les inscripcions ibèriques actualment es poden llegir, malgrat que no coneixem totalment el significat dels mots ni l'origen de la llengua ibèrica.
Tartessos
Tartessos va ser el nom pel qual els grecs coneixien la primera civilització d'Occident. Hereva de la cultura megalítica andalusa, que es va desenvolupar en el triangle format per les actuals ciutats de Huelva, Sevilla i San Fernando; a la costa sud-oest de la península Ibèrica, va tenir com a eix el riu Tartessos, que els romans van anomenar després Baetis i els àrabs Guadalquivir; no obstant això, res no és segur, i diversos autors tracten de situar el riu Tartessos als boscos de l'Odiel i el Tinto (ria de Huelva), al Mar Menor, a les boques del Guadiana o al mateix Tajo.
Les inscripcions ibèriques actualment es poden llegir, malgrat que no coneixem totalment el significat dels mots ni l'origen de la llengua ibèrica.
Nous alfabets
Amb el pas dels segles no han deixat d'aparèixer nous alfabets, codis de signes i sistemes d'expressió escrits o visuals:
- La taquigrafia (Pepys, segles XVII: 300 símbols; Pitman, segle XIX: 65 lletres). La taquigrafia o estenografia és una escriptura abreviada d'execució més ràpida que l'escriptura ordinària. L'objectiu de la taquigrafia és arribar a escriure amb la mateixa velocitat amb què es parla. En escriptura taquigràfica les paraules s'escriuen com es pronuncien, sense tenir present la seva correcció gramatical ni ortogràfica.
- El telègraf (Morse: aparell, 1832; codi; 1838). El telègraf és un dispositiu de telecomunicació destinat a la transmissió de senyals a distància. El de més ampli ús al llarg del temps ha sigut el telègraf elèctric, encara que també s'han utilitzat telègrafs òptics de diferents formes i modalitats funcionals.
- L'escriptura per a cecs (Braille, 1809-1852). El braille és un sistema de lectura i escriptura tàctil pensat per a persones cegues. Va ser inventat pel francès Louis Braille a mitjans del segle xix quan només tenia 15 anys. Cada caixetí braille consta de sis punts en un rectangle de tres files i dues columnes. Per cada caixetí una determinada combinació d'aquests punts estarà en relleu i permetrà la codificació.
- L'IPA o Alfabet Fonètic Internacional (Passy, 1886).
- El llenguatge de concordança mundial, l'Esperanto (llengua auxiliar planificada) (Zamennhof, 1887).
- El codi de signes per a sords.
- Els senyals de trànsit.
Els elements amb els quals produïm o fixem l'escriptura també han evolucionat radicalment:
- La impremta (Xina, segle VIII; Gütemberg, 1440). La impremta (o premsa d'impremta) és un mètode mecànic que permet reproduir textos i imatges sobre paper, tela, pergamí o altres materials. És també el conjunt de procediments gràfics i de tècniques que concorren en l'elaboració d'una obra impresa.
- La màquina d'escriure (1867). La màquina d'escriure és un aparell mecànic, electromecànic o electrònic amb un conjunt de tecles que en ser pressionades imprimeixen caràcters en un paper.
- El processador electrònic de textos (any 1940). És una aplicació informàtica que es fa servir per a la producció (incloent-hi la composició, edició, format, i possiblement impressió) de qualsevol mena de text imprès.
Activitat
No hay comentarios:
Publicar un comentario